miércoles, 28 de septiembre de 2016

El temps en un tresor

   Els primers raigs del sol i els cants alegres dels petits ocells han obert els meus ulls. El banc encara està banyat per la rosada de la matinada i les fulles seques dels arbres roden sense rumb pel terra fred i humit del parc degut al plugim d’aquesta nit que m’ha calat fins als ossos. Avui el costat dret em fa encara més mal que ahir. Sé que qualque cosa m’està corroint per dedins cada vegada més. Ja no hi puc fer res. Sé que algun dia no em tornaré a despertar i no veuré mai més aquest bonic món. Començaré el viatge cap a un altre lloc tal vegada millor que aquest. De totes maneres ningú em trobaria a faltar.

   Ja comencen a passar aquells que sempre van estressats, d’un costat a l’altre, amb el telèfon mòbil aferrat a l’orella i amb bona presència amb jaqueta americana i maletí. Encara record quan jo era un d’ells però per desgràcia, o per sort, la meva vida va sofrir un canvi radical. Passava cada dia per aquest parc i no me n’adonava de la seva bellesa; ara veig coses que abans no podia veure, encara que sabia que hi eren: els ocells, els arbres, les petites plantes..., es a dir, la natura, la tranquil·litat.

   Mira, aquell era el meu veí del primer pis, en Marc. Sempre el veig passar per aquí quan es dirigeix cap al treball. Fèiem feina junts i érem grans amics, des dels set anys. Teníem grans projectes per davant i una gran iniciativa, però l’alcohol em va fer caure dins una forta depressió que em va dur al món del desastre, l’empobriment i la soledat, i varem perdre el contacte. I així vaig arribar aquí, i ja en duc quasi dos anys. Tan de bo hagués tingut la saviesa suficient per haver pogut veure aquesta situació i no trobar-me en aquestes circumstàncies.

   Cada vegada que el veig passar per davant els meus ulls fa com si no em veiés, m’evita. Es com si no em pogués veure. Ara s’ha aturat un moment al bar que està just davant i demana un entrepà. Pareixia estar disposat a gaudir menjant l'entrepà però, de sobte, mira el seu rellotge, tira el seu entrepà al fems i es posa a córrer ràpidament. Ho sent per ell però almenys ja tinc alguna cosa per berenar; i no només gaudiré de l’entrepà, sinó del temps que ell no ha pogut aprofitar, perquè tinc tot el temps del món... Així, el renou del meu estómac desapareixerà.

   Havia començat a pegar les primeres mossegades a l’entrepà i ho estava gaudint de veritat ja que feia molt de temps de no tastava aquest tipus de menjar com un bon entrepà, una hamburguesa, un bistec o una pizza... De sobte se m’apropa un ca. Veig que no té collaret, deu ser un ca abandonat. Té els ulls apagats com una nit obscura i dessolada i les orelles baixes, sense vida, però en canvi, la seva coa es mou d’una banda a l’altra com si hagués vist alguna cosa que li crida l’atenció. Mira el darrer bocí d’entrepà que em queda a les mans fixament, sense moure ninguna part del seu cos ni un sol moment excepte la coa. No és difícil saber que vol el meu entrepà i que no se n’anirà fins que l'hi doni. Segur que ell també ha passat molta fam així que li donaré aquest darrer trosset. Els seus ulls han adquirit una llum especial i una emoció enorme es deixa veure sentint els seus primers lladrucs d’alegria. El seu estat d’ànim ha canviat totalment. En un tres i no res s’ha engolit el tros d’entrepà quasi sense mossegar-lo, com si tingués por de que qualcú li pogués llevar, i sense dir res se’n va, segurament a la recerca d’un altre que li pugui donar més menjar.

   Com que, com he dit abans, tinc tot el temps del món, aniré a donar una volta pel barri. M’agrada veure com la gent fa la seva vida: van al mercat, a fer feina, a l’escola. Cada dia segueixen la mateixa rutina, sense sortir-se ni una mica del guió que tenen establert dins el seu frenètic món. De lluny veig a dos homes mantenint un diàleg que pareix molt interessant, però estan drets, pareix que no tenen temps de seure ni d’escoltar-se l’un a l’altre. Mentres un parla, l’altre està amb la mirada perduda assentint amb el cap, el qual pareix més pendent de les seves coses que del que li està contant el seu amic.

   Pas per davant una parada d’autobús i veig restes de cigar enterra. Decideixo agafar-les, millor que demanar-li a qualcú. La darrera vegada que vaig tenir coratge per fer-ho, aquell home em va mirar amb mala cara i va seguir el seu camí sense dirigir-me la paraula, com si jo no fos ningú. A vegades em sent invisible. Prefereixo ser invisible a que la gent em miri amb menyspreu i llàstima.

   Mirant el terra em trobo amb un bitllet de cinc euros al sòl que es balancejava amb el vent. Durant un segon he pensat en agafar-lo però per a què, no em serviria de res, no el podré fer servir. No em deixen entrar a cap lloc ni per anar al servei. Em treuen a fora tot d’una. No volen saber res de jo, els hi pareix mes fácil mirar cap un altre costat de la realitat i seguir amb les seves vides com si res. Si poguessin, es desfarien de la gent con jo. Però... saps qué! Igualment els agafaré. Em sent bé duguent doblers dins la butxaca, feia molt de temps que no sabía el que se sentia, encara que nomès siguin cinc euros.

   Comença a fer foscor. He de tornar ràpid al parc perque allà està el meu llit i no m’agradaria que m’ho llevessin. No estic tot sol en aquell parc, a vegades veig altres bancs ocupats per  altres persones com jo de més o menys la meva edat i ens feim companyia. Almenys aquests dies no estic sol.

   Ja al parc la brillant llum del sol és substituida per la tènue llum dels fanals, i queden només un parell de persones, com aquell home major passejant al seu ca o aquell escombraire llevant les derreres fulles caigudes dels arbres.

   Per sort el meu banc està lliure. A escassos metres hi ha un altre banc que curiosament avui està ocupat. És un home d’uns quaranta anys d’edat, de mitjana estatura i bastant prim. És bastant canós, quasi de pèl blanc i ulls marrons, i la seva mà dreta sosté una botella de vi. Té la mirada perduda però a la vegada intensa, segurament, pensant amb les seves coses. M’aprop a ell i em sec al seu costat disposat a xerrar amb ell i fer-li companyia per a que compartesqui el seu vi amb jo perque, definitivament, pareix bona persona.

   Finalment ha resultar ser-ho. Es una persona molt interesant i realista i el que més m’ha sorprés ha estat que, tot i que es troba en una mal moment de la seva vida que jo precisament entenc a la perfecció, ell sempre sap treure la part positiva de les coses. Ens hem contat la nostra vida i com havíem acabat aquí mentres hem begut un poc de vi per protegir-nos del fred, i es que la veritat, tenim una història bastant semblant. Em recorda molt a jo. Tenim moltes coses en comú i ens hem entés molt bé.

   Passa el temps i al parc ja no hi queda ningú. Només es sent passar l’aire fresc i ventós, el soroll llunyà de la poca gent que queda pel carrer i els locals en els seus darrers minuts del dia que estan a punt de tancar per anar-se’n a ca seva i tornar el matí del dia següent. Decidesc acomiadar-me del meu nou amic i tornar al meu banc a descansar i pensar amb l’únic problema que pot tenir un rodamón com jo: no saber el que li espera el dia següent, però la meva experiència em diu que tornarà a ser un altre dia més com avui.

   Em trec de la butxaca la derrera burilla de cigar que m’ha quedat d’avui dematí, per fumar i veure si m’ajuda a agafar el son, ja que sempre em costa degut al fred o als pensaments que em ronden contínuament al cap sense descans fins al moment en que ja no els escolt fins a la nit següent. Poc a poc se me tanquen els ulls i caic en un profund son del que esper que demà em torni a despertar.




Epílog.


   Al dia següent en Marc es va aixecar del seu llit a les set del matí per anar a treballar. Es va dutxar, es va vestir, va berenar i va partir. Sempre pensant en la seva feina, ni tan sols quasi li va donar temps a xerrar amb la seva dona i els seus fills, només va tenir temps de despedir-se d’ells amb una sola paraula: adéu. Va sortir de casa seva i va baixar per les escales ràpidament. Quan anava a cercar el seu cotxe, passant pel parc com cada matí, es va fixar en un pobre home dormit en un banc, encara que pareixia estar molt a gust, amb un cigar ja apagat entre els dits. Després de mirar-lo fixament durant uns segons es va adonar de que era el seu vell amic Lluís, i va pensar: “Pobre home, esper no veure’m mai com ell”. Però el que en Marc no sabia, i que possíblement no arribi a saber mai, és que dins la pobresa hi ha una riquesa, que és la llibertat.



Inés Frau Far.    14 anys.










No hay comentarios:

Publicar un comentario